Si l’empresari pretén que el seu projecte empresarial li sobrevisqui, que es transmeti a la següent generació, és imprescindible prendre en vida una sèrie de mesures que garanteixin la continuïtat del negoci familiar. L’experiència ens demostra que la falta de previsió en aquest aspecte és una font segura de conflictes futurs.
Cada família i cada empresa són diferents, per la qual cosa no existeixen fórmules estàndard que es puguin aplicar a tots els casos. Caldrà fer un “vestit a mida” de les necessitats de cada empresa i família.
Per això és fonamental que abans d’abordar la redacció del testament de l’empresari, es conegui amb detall el context sobre el qual s’intervindrà.
La primera obligació és conèixer bé la voluntat del testador, saber què és el que pretén exactament l’empresari per a quan ja no estigui. L’advocat que assessora jurídicament l’empresari ha de tenir la capacitat d’escoltar, d’entendre i de traslladar a un document legal la veritable voluntat de l’empresari. Si la comunicació entre l’empresari i el seu advocat falla, és possible que el testament final que es signi a la Notaria sigui un document perfectament legal, però que no reculli el que veritablement pretén l’empresari per al futur.
En la majoria dels casos, convé anar més enllà. Potser val la pena conèixer les opinions del cònjuge i dels futurs successors sobre determinats aspectes del testament. No té massa sentit preparar un testament a consciència, perfectament legal i que segueix les directrius del testador, si finalment cap dels successors quan arribi el moment està disposat a seguir la senda marcada pel testador.
Fins i tot en determinats casos, convindrà conèixer l’opinió de directius de l’empresa, o de persones alienes al nucli familiar que puguin aportar la seva visió sobre el futur de l’empresa una vegada mort l’empresari.
Conegut el context de la família i de l’empresa, arribarà el moment de plantejar la inclusió de clàusules en el testament que permetin planificar adequadament la successió. Insisteixo que cada família i cada empresa és diferent. Però algunes de les clàusules que solen utilitzar-se són les següents:
• Subjectar les participacions socials de l’empresa a un règim d’administració fins que els successors aconsegueixin una certa maduresa. A falta de previsió expressa, si el successor té 18 anys complerts, podrà prendre en l’empresa les decisions que tingui per convenients. És possible que en determinats casos els fills que acaben de complir 18 anys no tinguin la maduresa suficient com per a adoptar decisions en l’empresa. En aquests casos, es poden sotmetre aquestes participacions socials a l’administració d’una persona de confiança de l’empresari. Per exemple, fins que els successors aconsegueixin l’edat de 25 anys.
• Designar un marmessor perquè administri els béns de l’herència, entre el moment de la defunció i l’acceptació de l’herència pels successors. La pràctica ens demostra que sol transcórrer un temps relativament prolongat entre la defunció de l’empresari i l’acceptació de l’herència, normalment entre 6 mesos i 1 any. El fet que existeixi una empresa i un patrimoni que cal organitzar, exigeix moltes vegades operacions complexes que es demoren en el temps. És possible que sorgeixin discrepàncies entre els anomenats a l’herència, que impliquin la necessitat de dedicar més temps a tractar de resoldre-les. Mentrestant, l’empresa no pot estar paralitzada, i és possible que calgui anar adoptant decisions urgents per a garantir la viabilitat del projecte empresarial. Per això convé que el testador designi a una persona de la seva confiança que es pugui ocupar d’administrar el cabal hereditari fins que es procedeixi a l’acceptació de l’herència.
• Designar en el testament un comptador-partidor. El patrimoni de l’empresari sol ser canviant. Per això resulta extraordinàriament difícil que el testador el deixi tot “lligat i ben lligat” en el testament, distribuint els béns de l’herència entre els seus successors. Com això és així, normalment en el testament d’un empresari convé introduir la figura del comptador-partidor, que en funció del patrimoni que l’empresari deixi al moment de la seva defunció, distribuirà els béns de l’herència entre els successors tenint en compte les regles que hagi establert l’empresari en el testament. Es tracta d’una figura molt útil per a garantir que es compleix la voluntat de l’empresari, i que evita moltes vegades discussions entre els anomenats a l’herència que poden acabar en un Jutjat.
• Incloure previsions en favor del cònjuge vidu. És possible que l’empresari vulgui garantir-li al seu cònjuge mentre visqui un determinat nivell de vida, o el gaudiment de determinats béns de l’herència. Si no es diu res en el testament, percebrà amb caràcter general l’usdefruit de 1/3 part dels béns de l’herència. Si el que es vol és una altra cosa, caldrà indicar-ho en el testament. Una fórmula que sol utilitzar-se en el testament de l’empresari per a garantir els drets del cònjuge vidu és l’anomenada cautela soccini, una clàusula mitjançant la qual es disposa que l’hereu que no estigui conforme amb l’atribuït al cònjuge vidu en el testament, es quedarà únicament amb la seva legítima, quedant exclòs del 1/3 del lliure disposició i del 1/3 de millora, la qual cosa en moltes ocasions arrossega als successors díscols a acceptar la voluntat del testador, per a evitar que la seva herència quedi reduïda al mínim legal.
• Estudiar cas per cas la introducció de clàusules com la sindicació obligatòria d’accions entre els hereus per a garantir el control de la societat per part de l’hereu més capaç, la possibilitat de pagar la legítima en diners a determinats hereus, la realització de llegats, la introducció de clàusules de salt generacional en favor dels nets, la introducció de prohibicions i limitacions per a disposar de l’empresa familiar, l’establiment de fideïcomisos, etc. Junt a les previsions testamentàries, sol ser interessant que l’empresari adopti el que s’anomenen “mesures d’autotutela”. Que ocorre si l’empresari, en fer-se gran, veu minvades les seves capacitats i arriba un moment en què se li incapacita? No sembla raonable deixar en mans d’un tercer que no coneix ni l’empresa ni la família (el Jutge), la designació d’un tutor que es farà càrrec de prendre decisions en l’empresa. Per això val la pena que l’empresari prevegi aquesta eventualitat i designi a la persona que, en cas d’incapacitat, es faria càrrec d’administrar les participacions socials de l’empresa. També pot l’empresari designar a la persona que s’ocupi de la cura de la seva persona i béns durant aquesta situació d’incapacitat.
Aquest és un article d’Alejandro Pérez.
